La fundació de Roma segons l'antiga tradició

Lloba Capitolina o Luperca

La major part del nostre coneixement de la Roma arcaica procedeix de les fonts literàries antigues. Aquestes, són molt diverses i algunes, fins i tot, coherents, tot i que no deixen de presentar moltes incògnites que incideixen directament en el seu grau de veracitat.

El primer problema seriós que plantegen les noticies de caràcter literari té que veure amb la gran distància cronològica, que ens separa des de la successió d’aquestos fets fins a la seua plasmació per escrit. Sembla que va ser Fabi Pictor el primer autor llatí que, a finals del segle III a.C., va recollir les noticies tradicionals sobre la fundació de Roma, el 21 d’abril de l’any 753 a.C. Però, les dades que es conserven sobre aquest autor són escasses. Serien ja els treballs de Tito Livi, Virgili i Dionisi, al segle I a.C., els quals ens llegaren els textos més complexos sobre el període arcaic de Roma. No obstant, cal tindre en compte el més que possible procés de tergiversació que sofririen aquestes obres, doncs les seues fonts eren en la seua majoria aquelles transmeses per les fonts orals durant quasi cinc segles. A aquesta característica, cal sumar-hi el relat exagerat o inventat de molts fets famosos dels seus avantpassats.

Una doble tradició llegendària

En la fundació de Roma, ens trobem davant d’un relat llegendari que es nodreix de dues tradicions sorgides en diferents àmbits i temps. La primera d’aquestes tradicions té com a protagonista al troià Enees, qui per consell d’Afrodita (qui li va dir al heroi troià que tenia altre tasca que complir en el futur) va fugir de la destrucció de la ciutat de Troia pels grecs , acompanyat pel seu fill Ascani o Iulus, el seu pare Anquises i un grup de seguidors. Després de tot un llarg periple, passant per llocs com la Cartago de la reina Dido, Enees i els demés arribarien al Laci, governat pel rei Llatí. Aquest li va donar en matrimoni a la seua filla Lavínia, fet que va provocar un conflicte amb Turn, rei dels rútuls, el qual també pretenia la mà de Lavínia. Una vegada derrotat aquest, Enees va fundar la ciutat de Lavinium en la desembocadura del riu Tíber, mentre que el seu fill Ascani, més tard fundaria la ciutat d’Alba Longa.

Pareix acceptable avui dia, que l’àmbit d’origen de dita tradició va ser el món grec, i el factor que va propiciar la seua adopció pel la nova comunitat romana havia sigut el desig de relacionar-se amb una cultura reconeguda i prestigiosa. Per a poder compaginar la data de 1184 a.C., any en el que es considerava la caiguda de la ciutat de Troia, amb la de la suposada fundació de Roma, el 753 a.C., i d’aquesta forma relacionar la cultura grega amb la romana, es va intercalar amb la dinastia de reis d’Alba Longa, descendents d’Enees.

Segons aquesta segona llegenda dinàstica d’Alba Longa, un dels seus reis, Numítor, seria destronat pel seu germà Amuli, qui va obligar a la seua filla, Rea Silva, a convertir-se en vestal, per evitar així cap nou hereu, per la permanent virginitat a la que estaven condemnades les vestals. Però el déu Mart es va encapritxar amb Rea Silva, engendrant en ella dos bessons, Ròmul i Rem, abandonats quan van nàixer al riu Tíber pel seu oncle Amuli. El riu dipositaria als dos germans en la vora, al peu del monticle del Palatí, on serien amamantats per la lloba Luperca, i després recollits pel pastor Fàustul, el qual els va criar com a fills.

Aquests, quan van créixer i conèixer el seu vertader origen, van matar a Amuli, reposant en el tron d’Alba Longa al seu avi, Numitor. Els dos germans van decidir fundar una nova ciutat junt al lloc on els va amamantar la lloba. El primer dels seus reis, seria Ròmul, el seu fundador. Discutint sobre el possible nom i ubicació de la ciutat, van decidir que l’elegiria aquell que aconseguís veure més ocells, guanyant Ròmul. Rem pensava que era un auguri les sis aus que assenyalaven el mont de l’Aventí, mentre que Ròmul el vertader auguri eren els dotze ocells que assenyalaven el Palatí. Ròmul, després d’una discussió, va decidir marcar els límits de la ciutat, el que serà conegut com el pomerium de Roma, amenaçant en matar a tot aquell que els creués. Rem va creuar la línea, i Ròmul el va matar. Aquest, penedit, va enterrar al seu germà al cim del Palatí, posant-li el seu nom a la nova ciutat en el seu honor, Roma, convertint-se en el primer rei (dels set) de Roma, inaugurant la dinastia dels reis llatins-sabins. 

Bibliografia
-LEDO CABALLERO, A. C., "La Roma arcaica y el período monárquico". F. J. Fernández Nieto (coord.), Historia Antigua de Grecia y Roma, Tirant lo Blanch, València, 2005, pp. 322-327.

3 comentaris:

  1. Muy interesante. La leyenda de la fundación de Roma ha sido bastante estudiada, sobre todo en Italia. Si alguien tiene mucho interés en obtener una información muy documentada y exhaustiva sobre el tema (y se maneja en italiano), recomendaría "La leggenda di Roma", publicada por la Fundación Lorenzo Valla y el editor Arnolfo Mondadori. De momento "sólo" han salido tres tomos, pero saldrá un cuarto y ya veremos si un quinto... Aquí se recogen absolutamente todas las fuentes antiguas en su lengua original y en su traducción italiana. No obstante, requiere también tener ciertos conocimientos previos de la ciudad. Vamos, para verdaderos enamorados del tema.

    Respecto a tu pregunta, firmaré ejemplares de "Dido reina de Cartago" en la feria del libro de Alicante, el sábado 27 a partir de las 18,30; no tengo previsto en la feria de Valencia. Pero si alguien de Valencia está interesado, con mucho gusto podría quedar en la propia feria y charlar un rato (y dedicarle el libro, si quiere).

    Gracias también por advertirme del gazapo en mi post.

    Saludos cordiales.

    ResponElimina
  2. Es una lástima, si fuera en Valencia iría encantado, pero Alicante me pilla bastante lejos...

    Me apunto la obra que me has dicho para el futuro, de momento terminaré la carrera, luego ampliaré las ideas jejeje

    ResponElimina