Les reformes de Servi Tul·li

Plànol de la muralla serviana
             
Servi Tul·li (578–534/535 aC.) va ser el sext rei de la Roma monàrquica, segon rei d’origen etrusc. Va lliurar, com el seu predecessor, diverses guerres contra els etruscs. Va utilitzar el botí obtingut en les seves campanyes per edificar les primeres muralles[1] que cercaren els set monts romans sobre el Pomerium, la gran muralla serviana. També va realitzar canvis en l’organització de l’exèrcit romà. Va desenvolupar una nova constitució per als romans, donant preferència a les classes ciutadanes. També va crear el primer cens, dividint als ciutadans en cinc classes econòmiques, com veurem a continuació. El regnat de Servi Tu·li va finalitzar amb el seu assassinat en una conspiració organitzada per la seva propia filla Tul·lia i el seu marit Tarquini el Superb (534/535-509 aC.), el seu successor al tron, i darrer rei de Roma.

La tradició literària clàssica li atribueix la primera reforma de pes, amb una gran reestructuració de l’Estat. La seva reforma implicava la substitució de les tres antigues tribus romanes gentilícies[2] per d’altres de caràcter territorial, dividint Roma en quatre regions. D’aquesta forma, la població lliure romana passava a organitzar-se segons el seu lloc de residència i no per criteris de sang, predominant fins aleshores. La ciutat de Roma es va dividir en quatre tribus urbanes, mentre que el seu territori era repartit entre un gran nombre de tribus, unes setze, com es creu tradicionalment.


“Con los que tenían una renta de cien mil ases o más (el rey Servio Tulio) formó ochenta centurias: cuarenta de los de más edad y cuarenta de los más jóvenes; el conjunto se denominó primera clase. Los de más edad tenían por misión la defensa de la ciudad; los más jóvenes las guerras exteriores. Se les impuso como armas el casco, el escudo redondo, las grebas y la coraza, todas ellas de bronce y para servir de protección del cuerpo; como armas ofensivas la lanza y la espada. Agregó a esta clase dos centurias de obreros que cumplían el servicio militar sin llevar armas; tenían como misión el transporte de las máquinas de guerra. La segunda clase abarcaba de cien mil a setenta y cinco mil ases de renta, y de ellos se inscriben veinte centurias, tanto de mayores como de más jóvenes; armas exigidas: escudo alargado en vez del redondo, y las demás, las mismas, excepto la coraza. Fijó la renta de la tercera clase en cincuenta mil ases. El mismo número de centurias y con la misma diferenciación por edades que en la clase anterior; ningún cambio respecto a las armas, únicamente la supresión de las grebas. Renta de la cuarta clase: veinticinco mil ases; el número de centurias el mismo; cambio respecto a las armas: sólo se les dejó la lanza y el venablo. La quinta clase era más numerosa; estaba integrada por treinta centurias; iban armados de hondas y proyectiles de piedra; entre éstos estaban también censados los corneteros y trompeteros, repartidos en dos centurias. La renta de esta clase era de once mil ases. La renta inferior a esta comprendía la población restante: estaba exenta del servicio militar. Armada y distribuida de este modo la infantería, inscribió doce centurias de caballeros de entre los ciudadanos principales […]"

Titus Livio I, 43, 1-9.

Dintre d’aquesta muralla, quedaven integrats els monts Palatí, Capitoli, Quirinal, Viminal, Opi, Celi i Aventí. Però no es tractava encara d’una ciutat com la que ens trobarem en plena República, sinó més bé d’una gran aldea, sense pavimentar, on un caràcter eminentment agrícola. Encara es conserven algunes restes d’aquestes muralles, sobretot en el Quirinal, el Viminal i l’Esquilí. Tot i que aquesta muralla ha estat atribuïda tradicionalment a Tul·li, és més probable que fou erigida cap al segle IV, circa l’any 378 al 352, després de la invasió dels gals. Tanmateix, va augmentar el nombre de portes de la ciutat, que fins aleshores sols disposava de dues. Entre aquestes, destaquem les de la Capena, la Celemontana o la Colina.

A principis del segle IV a. C., amb la invasió gala i destrucció i incendi de la ciutat, el plànol de la ciutat es tornà molt irregular, amb un poblat molt afectat. Amb l’augment dels ciutadans i, especialment, de la riquesa, es van anar pavimentant els carrers i traçant-los amb línia recta, i construint millors edificis, nous temples de marbre (temple de la Concòrdia, temple de Vesta, de Càstor i de Pòlux, etc), es construeix la Regia, residència oficial del Pontifex Maximus i s’alçaren nous ponts sobre el Tíber. Tanmateix, el Capitoli, el fòrum i la Vèlia restaren units per la via Sacra.

A més, el sector de la població que disposava de drets polítics, es va dividir en cinc classes, segons la seua riquesa personal (ases). Aquestes cinc classes, tenien que aportar a l’èxèrcit un nombre establit de centuries. Trobem, en primer lloc, a una primera classe, que es dividien en iuniores[3] i seniores[4]. La seva renta era superior als cinc mi ases. Aquestos tenien que costejar-se l’equip militar, que depenia segons la classe a la que pertany: les de la primera classe, per exemple, utilitzaven l’armadura característica de l’hoplita grec, como escriu Titus Livi: "Se les impuso como armas el casco, el escudo redondo, las grebas y la coraza, todas ellas de bronce y para servir de protección del cuerpo; como armas ofensivas la lanza y la espada".  A aquesta classe, va afegir Titus Livi unes dos centúries d’obrers, els quals "cumplían el servicio militar sin llevar armas; tenían como misión el transporte de las máquinas de guerra".

Trobem una segona classe, la qual estava formada de "cien mil a setenta y cinco mil ases de renta", como ens informa Titus Livi, el qual compta unes vint centúries, formades tant per joves com per majors, amb armes i armadures similars, excepte un petit canvi: utilitzaven l’escut allargat (més paregut al posterior scutum) en canvi del redó (més típic entre els hoplites). Altre canvi fou la cuirassa.

La tercera classe, era prou pareguda a la segona classe, amb unes armes i armadures sense canvis aparents, amb la simple desaparició de les gamberes. Titus Livi fixà la renta d’aquesta classe en "cincuenta mil ases". El nombre de centúries era el mateix, així com la diferenciació entre joves i vells.

Respecte a la quarta classe, es va fixar la renda en torn als "veinticinco mil ases". El mateix nombre de centúries, però amb un canvi en les armes: sols utilitzarien d’ací endavant la llança i el venable.

La quinta classe, era molt nombrosa, integrada per un total de trenta centúries. La seva renda era de "once mil ases". Les seves armes eren molt rudimentàries, formades per fondes i projectils de pedra.
A part d’aquestes tropes, trobem als equites o cavallers, formats per divuit[5] centúries. També trobem dues centúries de músics (quinta classe), i altre tantes de fabri (artesans). Aquells que no tenien el mínim de riquesa, els més pobres, eren els accensi, els quals es quedaven fora del món militar.

A aquest caràcter militar de la nova estructuració de la societat romana primitiva, tenim que afegir un caire polític. Així doncs, aquesta divisió censatària també es va traduir en una participació dels drets politics dels habitants de Roma en una nova Assemblea, la Comitia Centuriata, on la participació política, en altres paraules, el nombre de vots de cada classe, estava determinat pel nombre total de ciutadans que aportava a l’exèrcit. Aquests comicis eren molt fraudulents, doncs els més rics, els de la primera classe, sempre votaven primer i tenien més vots, assegurant-se així el control polític de l’Assemblea.


Reforma centuriada de Servi Tul·li (Ledo Caballero, 2005: 333)

Aquesta reforma s’ha explicat a partir de la introducció de la falange hoplítica, la qual arribaria a la Península Itàlica gràcies als etruscs. Como va escriure A. Ledo (2005: 334), "más que una nueva manera de hacer la guerra, se debe a los profundos cambios experimentados por una sociedad que paulatinamente se tornaba más compleja y cuyo cuerpo cívico ya no es patrimonio de las familias aristocráticas, sino de todos los individuos libres del territorio romano. Es, en definitiva, el triunfo de un largo proceso mediante el cual la base del Estado deja de ser gens frente al ciudadano e indica, por tanto, la superación del fundamento gentilicio de la sociedad por la constitución de una ciudad estado".

Ara bé, hi ha que matisar certes coses. Aquestes informacions que ens llegaren els autors clàssics, no estan exempts d’anacronismes ni de problemes històrics. Una de les principals qüestions, és el tema dels ases, els quals, està entès a dia d’avui, com un valor introduït a meitat del segle V aC,. per lo qual és un anacronisme considerar aquesta divisió centuriata a mitjans del segle VI aC., quan va viure Servi Tul·li. En altres paraules, són reformes que no s’aplicaran fins temps republicans. 

Per a finalitzar, m’agradaria citar unes paraules de J. Martínez-Pinna (2001, 698-700), qui dona en la seva obra certes pinzellades interessants per a destacar:

"En conclusión, vemos cómo la tradición posee ciertamente una gran capacidad de inventiva, pero a la vez sabe también conservar destellos de verdad histórica, los cuales pueden emerger a la luz sin necesidad de acudir a una confirmación exacta por vía arqueológica. […] El relato analístico sobre el nacimiento, formación y llegada al poder de Servio es absolutamente increíble, hasta el punto de no necesitar una demostración de falsedad […]. ¿Acaso la arqueología puede confirmar o negar la historicidad de la actuación que la tradición atribuye a Numa sobre los grandes sacerdocios, las reformas de Tarquinio Prisco o la organización instituida por Servio Tulio?".

Bibliografia

-LEDO CABALLERO, A. C., “La Roma arcaica y el período monarquico”. Historia Antigua de Grecia y de Roma, Fco. J. Fernández Nieto (coord.), Tirant lo Blanch,, València, 2005.

-GUILLÉN, J. Urbs Roma I. La vida privada, Edicions Sígueme, Salamanca, 2004.

-MARTÍNEZ-PINNA, J., La Roma primitiva, Akal: “Historia del Mundo Antiguo”, Torrejón de Ardoz, 1989.

-MARTÍNEZ-PINNA, J., “Los reyes de Roma entre la leyenda y la Historia”. Gerión, 19, pp. 689-708.
   


[1] Van ser destruïdes posteriorment, en temps de l’emperador Aurelià, degut a l’augment de la ciutat. Es van construir unes més grans. De les primitives muralles de Servi Tul·li, encara es conserven avui restes.
[2] Rammes, Luceres i Tities.
[3] Els seus components tenien entre els 18 i els 45 anys. Segons Titus Livi, els joves eren els que participaven en les guerres exteriors.
[4] Els seus components tenien entre els 46-60 anys. Segons llegim en el text de Titus Livi, eren els encarregats de defendre la ciutat.
[5] Xifra de A. Ledo Caballero. Diferents xifres segons els autors. En el text, Titus Livi xifra la cavalleria en dotze centúries.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada