Breu assaig sobre l’aportació de l’exèrcit romà al llarg de la història militar al Món Occidental


La grandesa de Roma ve en gran part determinada històricament pel seu exèrcit, el qual va tindre gran part de culpa en la seva expansió. No obstant, no va ser fruït de la casualitat. Disciplina fèrria, aprenent de les seves pròpies derrotes, observant a l’enemic, grans generals, entre d’altres factors, contribuïren a la creació de l’exèrcit quasi[1] perfecte, que va arribar a dominar tot el Mediterrani. Va assolir victòries allà on molts altres pobles havien fracassat. Dominaren la Península Itàlica, la Gàl·lia, la Península Ibèrica, i fins i tot en àmbits llunyans d’Europa.

Els romans dominaren totes les ciències necessàries en el combat: disciplina, enfrontament, logística, comandament i tàctica, entre d’altres. Fou important l’evolució tàctica i tecnològica de les tropes. Serà en aquesta mateixa regeneració constant de l’aspecte militar, el que permetrà al món romà a readaptar-se a les noves necessitats de cadascuna de les fases amb les que va tindre que conviure. Amb la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident en l’any 476, i la progressiva desaparició dels usos romans en la part oriental, es pot considerar el moment inicial del pas a la història de l’exèrcit romà.

Roma apareix representada en alguns autors, com en Gildas[2], com la portadora de la civilització (front a la bàrbara població indígena de Britània), junt amb l’ordre disciplinari de les seves legions. En altres autors contemporànies del segle V, com Orosi, Salvià o Sidoni Apol·linar, mostren ja els símptomes decadents de l’Imperi, com ja trobem a mitjans del segle IV en Libani, enyorant els temps passats. Les invasions dels pobles germànics van tindre molt que veure amb aquesta decadència. En el cas de Britània, acabarien dominant la major part de l’illa; o en el cas de la batalla dels Camps Catalàunics[3], en el qual l’autor assenyala que el rei hun Àtila accentuà d’indignes i decadents als romans; no obstant, aquest pensament, en els albors del segle V, era una opinió contrastada per la majoria dels pobles invasors.

Més importants foren els llegats que ens van transmetre autors com Vegeci, amb la seva obra “Epitome de Rei Militari, entre els anys 383 i 450; i Maurici, amb el seu “Strategikon, de principis del segle VII. Tot dos autors estan d’acord en la decadència de l’exèrcit romà, que en Occident –com ja sabem- va conduir a la caiguda definitiva de l’Imperi l’any 476, mentre que en Orient, la tradicional formació de l’exèrcit  veurà com la cavalleria obté una major importància, així com la variació estratègica, trobant un canvi en el tipus de guerra, per la necessitat de la seva lluita fronterera contra els perses, sarrains i àrabs.

Amb la caiguda en Occident de l’Imperi Romà, arribaria la instauració dels pobles Bàrbars o Germànics, trobant a Teodoric en Itàlia o a Clodoveu en la Gàl·lia. No obstant, aquestos pobles bàrbars no formaren un imperi centralitzat, sinó que cada poble es va establir en un territori, sense reclamar a ningú el llegat militar romà, tot i que alguns d’aquestos pobles s’acolliren a la pràctica d’alguns símbols emprats pels romans.

Així doncs, a principis de l’època medieval, ens trobem amb uns exèrcits més reduïts que les legions romanes, amb les quals molt poc tenien a veure. Aquestos nous exèrcits medievals, basaren la seva formació i organització en els pactes de vassallatge, organitzat mitjançant lleves. No obstant, el record de l’exèrcit romà va perviure al llarg dels segles posteriors, gràcies a l’atenció que les seves tàctiques –o la importància que tindrà la cavalleria- despertaren en molts dels grans generals medievals. Com a dada curiosa, trobem el fet de que en la Chanson dels Saisnes (segle XIII), qualsevol que va pretendre ésser cavaller, tenia que tindre coneixements bàsics de la història del rei Artús, de Carlemagne i dels principals esdeveniments de l’antiguitat, de Roma y Grècia, tals com la Guerra de Troia. Doncs, personatges militars com Alexandre Magne o Juli Cèsar, es van convertir en els prototips de cavallers ideals.

Però una de les peces centrals de la transmissió del llegat militar romà, fou Vegeci, qui va redactar un tractat militar[4] que serà obra de vital importància en el món militar medieval, i fins i tot posterior, que junt a la seva obra de “El arte de la Guerra, de Sun Tzu, o a les narracions de Modest o Tito Livi, són dels texts més importants escrits en l’antiguitat sobre el món militar. De l’obra de Vegeci, podem contrastar les característiques entre l’exèrcit romà i el medieval: pràctiques i entrenament diferent en certs punts de vista, trobant una organització militar molt diferent a la romana.

Vegetius Renatus: De epitoma rei militaris, traducido al francés [De la chose de chevalerie]. Per Jean de Vignay. 1380-1401. Paris Font: http://www.europeanaregia.eu/



L’Edat Moderna, junt al Renaixement, comportaran grans novetats en el món militar, destacant, en gran mesura, l’ús sistemàtic dels canons, que es convertiran al llarg dels segles posteriors –fins a finals del segle XIX i principis del XX- com a la gran novetat en el camp dels setges. Doncs, fins a la segona meitat del segle XIV, els setges foren un suplici per als exèrcits atacants. En contraposició del punt de vista que es té de la guerra antiga i medieval, l’assalt a un castell, per exemple, era una missió quasi impossible. Fins a l’aparició dels canons, sols es té documentat l’ús d’ariets, torres d’assalt o catapultes, entre d’altres, pocs efectius per a l’assalt de la fortalesa, que en el cas d’una bona defensa[5], era inexpugnable.

Junt a aquesta novetat, cal destacar la recuperació d’algunes pràctiques romanes, com l’ús d’uniformes militars, l’ordre tancat de les tropes i la disciplina, factor clau entre les legions romanes. El que queda clar, és que des de doncs, les idees militars romanes dominaren el camp militar europeu. grans dirigents com Maurici de Nassau[6] i el rei de Suècia, Gustau Adolf[7] II, van estar molt influenciades en l’obra de Juli Cèsar sobre La Guerra de las Galias. Altres que van estar molt influenciats per la tradició militar romana, foren John Churchill[8] o el Príncep Eugeni de Savoia[9].

Ja en Època Contemporània, trobem a un personatge que va fer història en l’Europa del segle XIX, Napoleó Bonaparte, gran amant i estudiós dels llibres de tàctiques i d’altres llibres d’autors romans, que complementaren els seus estudis en l’acadèmia militar. Bonaparte, va crear una espècie d’exèrcit neoclàssic, va equipar a la seva artilleria amb espasses curtes, utilitzant sistemàticament regiments de cuirassers, i més significatiu encara, serà la recuperació de l’estendard romà, creació de Caio Mario.

Serà en aquestos anys del segle XX, quan trobem una diferent situació organitzativa i econòmica dels estats, que va significar la recuperació dels grans exèrcits[10] de temps romans, amb tot el que allò significa, tant en producció com en equipament.

En conclusió, tot i la gran diferència cronològica que separa a autors com Juli Cèsar, Vegeci, Modest o Tito Libi, entre molts altres, trobem els textos d’aquestos autors en la majoria –per no dir totes- de les acadèmies militars europees actuals. No és per a menys tanta importància, doncs un poble que va aconseguir preservar el seu imperi durant més de vuit segles, gràcies a la constant evolució tecnològica, adaptant-se als nous temps i les noves necessitats, no mereix menys atenció. És freqüent avui dia la utilització de lemes en llatí, com la famosa expressió d’”alea iacta est” (“la sort està tirada”), així com la utilització de moltes altres característiques, que no son més que unes poques de les bases que assentaren els romans en la creació del primer exèrcit professional de la història (amb tot el respecte per a les falanges d’hoplites gregues). No menys important és la importància del general, o del centurió romà, experiència i formació les quals, en moltes batalles, era la diferència entre la victòria o la derrota.

Tot i aquestes semblances, és molt important tindre en compte, que una de les facetes centrals de la ideologia militar romana, era que mai es llençava un atac sense cap coneixement de l’estat de la situació enemiga, explicació que podem trobar en Sancho Gómez[11]: <<[…] no fue Roma partidaria de cargas suicidas o arriesgados ataques frontales sin una preparación eficaz. […] muchas veces, movidas por su ciega confianza en sí mismas y el orgullo de cuerpo, algunas legiones selectas realizaron ataques asombrosos y sufrieron graves pérdidas que enturbiaron muchas grandes victorias>>. I es que, a diferencia de la desastrosa guerra de 1914, o en la Segunda Guerra Mundial, donde miles y miles de soldados fueron sacrificados, solo con el objetivo de avanzar un par de metros las líneas, Roma <<jamás cimentó sus victorias sobre montañas o pilas de reclutas sacrificados, como los conquistadores asiáticos>>.



[1] M. P. Sancho Gómez: <<Legiones las hubo muchas y muy variadas; valientes y cobardes, anodinas y destacadas, valientes casi siempre pero en ocasiones traicioneras o cobardes>>, 2013
[2] Gildas destaca aquestes qualitats en la primera part del seu llibre, “De Excidio Britanniae”, en el qual narra, de forma breu, la historia de la Britània romana, des de la seua arribada a l’illa fins a la seva pèrdua.
[3] Jordanes, historiador del segle VI, narra en la seua Historia la batalla que va enfrontar en l’any 451 a una coalició romana, liderada pel general Flavi Aeci i el rei visigot Teodoric I, contra l’aliança dels huns i els ostrogots, encapçalats pel seu rei Àtila.
[4] Es va copiar des del període carolingi al llarg del món medieval. La importància d’aquestes resideix en la importància en sí de l’obra i en les anotacions que els seus amos foren anotant en dites copies al llarg dels anys, contribuent un regal valuós per a l’estudi d’aquest camp.
[5]En aquest punt, cal destacar la gran aportació dels escrits de Tito Libi en el camp de la defensa militar, essent d’exemple al llarg de la història.
[6] Maurici de Nassau, fill de Guillerm d’Orange-Nassau, va estar al capdavant de les tropes de les Províncies Unides a la mort del se pare, protagonitzant la defensa d’aquestos territoris front a les tropes espanyoles de Felip II. Va aconseguir grans victòries al llarg de les costes holandeses, com en Breda. Va firmar la Tregua de los Doce Años amb Espanya el 1609. Finalment, va morir l’any 1625, en meitat del conflicte.
[7] Gustau Adolf II va regnar entre els anys 1611 i 1632, fill del rei Carles IX. Es considerat un dels reis més importants de Suècia. Va participar fins en auqtre guerres diferents, obtinguent un gran èxit en la Guerra de los Treinta Años, en la qual va aconseguir expandir les fronteres del país suec.
[8] John Churchill (1650-1722), Primer duc de Malborough, important general que va participar en la Guerra de Sucesió Espanyola, on va obtindre una gran reputació.
[9] Enric I de Savoia (1572-1632), inclòs va arribar  a representar-se a sí mateix –i al seu amic Churchill- como a les figures romanes Cástor y Pólux, déus associats a la guerra.
[10] Cap matisar, en aquest aspecte, que esta construcció dels nous i amplis exèrcits, europeus té el seu origen un segle abans, en temps del rei francès Lluís XIV, qui començarà a construir un exèrcit tan gran i potent, temut en tota Europa, que serà considerat per molts autors com el principi dels nous exèrcits romans.
[11] Sancho Gómez, M. P.: Curs d’“El ejército Romano: cambio y continuidad en la señal de identidad de un imperio”. Notas del Tema 1, “El Ejército Romano a lo largo de la Historia”. CEPOAT, 2013, pàg. 19

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada