La destrucció de 'Valentia' (75 a. C.). Guerra civil entre Sertori i Pompeu a 'Hispania'

Restes d’un soldat sertorià esquarterat de cames i braços (Esquerra). Reconstrucció de la primera imatge (Dreta). Alapont, Calvo i Ribera (2010)

(Article publicat originalment per J. A. Montalbán Carmona a la revista d’història valenciana Clapir, Joves Historiadores i Historiadors Valencians, en juliol de 2013).


Introducció
Les marxes de Sul·la (88 a. C.) i Cinna (87 a. C.) sobre Roma significaren la primera intervenció directa del món militar en el govern civil. Al llarg del segle I a. C., tant Roma com les seues províncies foren l’escenari de guerres civils (anys: 82 a. C.; 49 a. C.; i 43 a. C.) en les quals els romans s’enfrontaren per primera vegada entre sí, recorrent a l’exèrcit per a fins polítics. Estem davant dels primers exèrcits personals o privats, un recurs iniciat pel dictador Sul·la.

No podem entendre aquests exèrcits personals com un contingent de mercenaris, doncs estaven formats per ciutadans romans, als quals compraven la seua lleialtat. Eren, en la seua majoria, camperols sense terra reclutats als cantons rurals d’Itàlia, esperant l’accés a terres a canvi de la seua lleialtat al camp de batalla. D’aquesta forma, Sul·la va arribar a formar un mínim de vint-i-tres legions (uns 120.000 soldats, aproximadament, sense comptar les tropes auxiliars).

Però aquesta reordenació de la terra per Sul·la no feu més que provocar un problema més per a la ja debilitada República romana. Com va dir Roldán Hervás (1996: 57) “los métodos de Sila de asegurar la tierra para sus soldados tendrían un resultado desastroso, al hipotecar para el resto de la República el orden y la seguridad de Italia”.
Durant la primera meitat del segle I a. C., les províncies hispanes es convertiran en un transcendental escenari de la política romana. Fins aleshores, l’interés romà en aquests territoris girava entorn als pobles autòctons i la seua dominació. No obstant, a partir d’aquest moment utilitzaran aquest espai com a un escenari més de la pugna de faccions per a la recerca del poder absolut a Roma[1].

L’oposició del popular Sertori en Hispania (83 a.C – 72 a.C.) contra el govern senatorial de Sul·la no fou més que l’últim episodi d’una cruenta guerra civil començada anys enrere pel segon. Cal tindre en compte que Sertori no era hispà, sinó d’origen sabí, de forma que Hispania no fou més que un mitjà per aconseguir els seus propòsits (Roldán Hervás, 2001: 273). Amb la guerra de Sertori, les províncies occidentals i, concretament, les dues Hispànies, entraren dintre de la crisi republicana (Roldán Hervás, 1987: 514).


La revolta de Sertori en Hispania. L’inici del conflicte armat (període 83 a.C. – 76 a.C.)
En el retorn de Sul·la d’Orient i el conseqüent “colp d’Estat”, l’any 88 a. C., aquest va considerar necessari remodelar l’Estat, trobant indispensable la restauració del vell ordre tradicional, així com una sèrie de reformes amb el propòsit d’enfortir el senat amb homes de la seua confiança[2]. Amb el poder militar, es va autoproclamar dictador, procedint a l’eliminació de tots els seus rivals polítics, amb el que es va conèixer com “proscripcions” o “llistes d’enemics públics”.

Sobre aquestes llistes, va escriure Apià (Guerres civils I, 95):

“Sul·la en persona, havent convocat en assemblea als romans, [...] acabà dient que duria al poble a un profitós canvi, si l’obeïen, però que no lliuraria a cap dels seus enemics del pitjor càstig; abans es venjaria amb tota la seua força dels generals, questors, tribuns militars i tots aquells que havien cooperat d’alguna forma amb la resta dels seus enemics [...]. Només haver pronunciat aquestes paraules va proscriure amb la pena de mort a quaranta senadors i a uns mil sis-cents cavallers. Sembla que ell fou el primer que exposà en una llista pública als que castigà amb la pena de mort, i que establí premis per als assassins, recompenses per als delators i càstigs per als encobridors. Poc de temps després foren afegits a la llista altres senadors. Alguns d’ells, agafats d’imprevist, moriren allí on foren apressats [...]. Altres foren conduits en enlaire davant Sul·la, foren llançats als seus peus; altres foren arrestats i trepitjats sense que ningú dels espectadors alcés la veu [...]; altres sofriren desterrament, i a d’altres lis foren confiscades les seues propietats.  Contra aquells que havien fugit de la ciutat foren despatxats espies, que rastrejaven i mataven quan els descobrien”.

La primera gran amenaça del nou règim es va produir durant la revolta de Quint Sertori, un exiliat víctima de les proscripcions de Sul·la. Sertori, antic lloctinent de Gai Mari, qui havia sigut anomenat governador d’Hispania Citerior, però amb la segona marxa sobre Roma de Sul·la, fou destituït i es va convertir en un personatge públic enemic. Per aquest motiu, el dictador va enviar un exèrcit a la Península Ibèrica. El lloctinent de Sertori, M. Livi Salinator, fou derrotat en combat, de forma que Sertori no va tindre altra opció que refugiar-se al nord d’Àfrica. Seria des d’ací, l’any 80 a.C., d’on Sertori partiria cap a la península novament, amb les forces renovades amb un contingent híbrid format per legionaris romans exiliats i tropes africanes. Des de Mauritània, va desembarcar en Baelo (Tarifa), donant inici a la guerra sertoriana i constituint-se com a l’últim focus de resistència al règim dictatorial de Sul·la (Roldán Hervás, 1987: 512).

Sertori va establir un gran nombre d’aliances amb els diferents poblats indígenes, els quals, junt a la base d’exiliats romans i les tropes africanes, formaren el seu exèrcit rebel. En aquesta línia, són significatives les paraules de Plutarc (Sertori 14):

“Sertori era admirat i volgut pels indígenes, perquè, per mitjà de les armes, formació i ordre romà, els havia llevat aquell aspecte furiós i terribles, convertint les seues forces de grans quadrilles de bandolers, en un exèrcit [...]. Però principalment el que lis guanyà la voluntat fou el que feu amb els joves, reunint en Osca, ciutat populosa, als fills dels principals personatges, i posant-lis mestres de totes les ciències i professions gregues i romanes, en realitat els prenia com a ostatges, però en aparença els instruïa per a que a l’arribar a edat baronívola, participessin del govern i de les magistratures. Els pares, mentrestant, estaven molt engalonats i vestits de púrpura, i Sertori pagava per açò els honoraris”

En Baelo va derrotar al governador d’Hispania Ulterior, podent dirigir-se sense grans obstacles cap a la Lusitania (encara un territori salvatge, el qual amenaçava els interessos de la província d’Ulterior). C. Metel Pius fou anomenat nou governador de la província i enviat al capdavant de dues legions per frenar l’avanç de Sertori. No obstant, la seua incursió cap a terres lusitanes acabà de forma negativa per als interessos senatorials: Sertori, amb el coneixement del terreny i amb l’aliança de les tropes indígenes, va sotmetre a Metel. Tanmateix, en la part oriental, el lloctinent sertorià Luci Hirtuleu derrotava als governadors de la Citerior i de la Narbonensis. Sul·la havia subestimat a Sertori, i aquest havia donat un gran pas, dominant gran part de la península.

Amb Metel refugiat a Corduva (Còrdova) l’any 77 a.C., Sertori tenia via lliure a tot l’ample d’Hispania. Altre general sertorià, M. Perpenna, es va reunir amb Sertori amb les forces restants de l’exèrcit de M. Emili Lèpid (derrotat anteriorment per Pompeu). Sertori, amb el control de tota la província de la Citerior, es va dedicar a reordenar el territori, engrossint les seues tropes amb els pobles indígenes. Fins i tot va formar un nou senat i va anomenar magistrats amb els exiliats, arribant a entrenar als indígenes amb les tàctiques militars romanes, amb la creació de l’escola d’Osca (Osca).

Davant els diversos fronts de guerra (Àsia Menor, Macedònia, etc.), els reforços esperats per Metel van tardar en arribar. Seria un jove Gneu Pompeu qui aconseguiria ser enviat en lloc dels cònsols a Hispania, gràcies a la intervenció del seu aliat en Roma, L. Marc Filip.


L’arribada de Pompeu i el canvi del curs de la guerra (període 76 a.C. – 75 a. C.)
L’arribada de Pompeu a la península va permetre a Metel reprendre els enfrontaments. Sertori havia d’evitar un enfrontament decisiu, doncs seria desfavorable per als seus interessos si s’unien els exèrcits de Pompeu (al nord) amb els de Metel (en la Ulterior). Per aquest motiu, Sertori necessitava crear dos fronts de guerra. En la campanya de l’any 76 a.C., Sertori va enviar a Perpenna al territori entre l’Ebre i el Túria, amb la tasca de rebutjar a Pompeu; mentre que Hirtuleu, en la Lusitania, entretenia a Metel. En canvi, Sertori es va situar a l’interior, llest per a acudir a qualsevol dels dos fronts.
Per la seua banda, l’estratègia de Pompeu va consistir en avançar per la costa mediterrània, lliurant els punts enemics per poder avançar cap a l’interior. Va franquejar l’Ebre i va avançar cap al sud sense cap problema, tot i que seria aturat per Sertori, qui posaria en setge la ciutat de Lauro (Llíria?) per evitar que Pompeu avancés cap al quartell sertorià en Valentia. Després de derrotar a un destacament de Pompeu, la ciutat va haver d’entregar-se a Sertori, rebutjant a les tropes senatorials de nou a la zona de l’Ebre.
Tot i el fracàs de Pompeu a la costa mediterrània, a l’altre front Metel derrotava a Hirtuleu en Italica (Santinponce, Sevilla), trencant així el front occidental, un gran contratemps per a Sertori. Tot i això, l’any següent, el 75 a.C., l’estratègia no va variar gaire: continuava pensant que l’única forma de derrotar la causa senatorial era mantindre a l’enemic dividit en dos fronts. D’aquesta forma va poder mantindre ocupat a Metel, fins que en un segon combat decisiu aquest va derrotar completament l’exèrcit restant d’Hirtuleu. Així doncs, quedava lliure el camí de Metel per acudir en ajuda del front oriental. Això ajudaria al seu aliat Pompeu en derrotar l’altre exèrcit sertorià en la batalla del Túria. Una vegada derrotat l’exèrcit sertorià, els lloctinents de Sertori, guarnits rere els murs de Valentia, van ser incapaços de detindre a Pompeu, qui va massacrar i cremar la ciutat.


La campanya de l’any 75 a.C.: La destrucció de Valentia
Com hem vist, amb la derrota d’Hirtuleu al front occidental Metel tenia via lliure per reunir-se amb l’exèrcit de Pompeu, i donar un colp definitiu al debilitat exèrcit sertorià, dividit en dos fronts: Sertori continuava en una zona més interior, mentre el seus altres generals, Perpenna i Herenni, es van refugiar en la ciutat de Valentia. Però aquests foren derrotats per Pompeu en la batalla del Túria, havent de retirar-se a la vall del Xúquer, on es van reagrupar les forces de Sertori.

Sobre aquesta batalla en Valentia, va escriure Plutarc (Pompeu, 18-19):

“En aquesta guerra, que prenia mil formes diferents, cap cosa mortificà més a Pompeu que la presa de Lauron per Sertori, perquè quan creia que el tenia envoltat, i tot i que es vanagloriés per això, es troba de sobte amb que ell era qui estava cercat; i com, per tant, temia moure’s, va tenir que deixar cremar-se la ciutat davant la seua presència i dels seus ulls. Tot i haver guanyat junt a Valentia, a Herenni i Perpenna, generals que havien acudit a unir-se amb Sertori, lis matà més de deu mil homes.

Entonat amb aquest succés, i desitjós de que Metel no tingués part en la victòria, es donà presa en anar en cerca del mateix Sertori. El va atrapar junt al riu Xúquer al caure la vesprada, i allí començà la batalla, temorosos de que vingués Metel”.

A dia d’avui, a part de les fonts clàssiques, una eina important per a l’estudi d’aquest conflicte en Valentia ens l’ofereix l’arqueologia. Des de l’any 1987, les excavacions de l’Almoina[3] han tret a la llum una gran quantitat de troballes claus per a una millor comprensió del devenir de la batalla front a les portes de la ciutat. La destrucció de la ciutat a mans de Pompeu es va donar després de la seua victòria en la batalla front a la ciutat, coneguda com a batalla del Túria, en la qual, com hem vist, va derrotar als generals Perpenna i Herenni, causant la mort de més de 10.000 homes, així com la mort del segon d’aquest generals.

Les restes de la “massacre” de la ciutat les trobem en l’angle sudest de l’Almoina[4], trobant un total de catorze cossos esquarterat (menys un cos, la resta eren de soldats joves, entre els 17-22 anys d’edat) (Llorenç Alapont, Calvo Gálvez, Ribera, 2010: 35), en meitat d’un fort nivell d’incendi entre el fòrum i les dos tabernae. Tanmateix, trobem diverses restes d’armes: umbons metàl·lics d’algun escut; fragments de pilum (s’ha trobat restes de pilum tan del tipus lleuger com del pesat); dos pendons; un ganivet; la queixera d’un casc; i una pedra rodona, segurament d’un projectil de ballista (Llorenç Alapont, Calvo Gálvez, Ribera, 2010: 11).

Els umbons són possiblement d’origen lusità, lo qual no seria d’estranyar, tenint en compte que l’exèrcit sertorià estava format en gran mesura per aquests pobles celtibers. Segons Alapont, Calvo i Ribera, podria ser la peça central d’un scutum ibèric, utilitzat per la infanteria pesada. Aquesta mescla d’elements romans amb indígenes, és un exemple de lo que fou aquest conflicte, en el qual els exèrcits senatorials estaven formats per legionaris romans (tot i que cal matissar que, per exemple, Pompeu va fer bon ús de pobles ibers de la vall de l’Ebre com a tropes auxiliars); mentre que l’exèrcit de Sertori era, com ja hem dit, una hibridació d’elements romans, africans i hispans (Llorenç Alapont, Calvo Gálvez, Ribera, 2010: 18-19).

Ens trobem davant d’un testimoni directe de la brutalitat i l’horror de la guerra social romana en la ciutat de Valentia. Un autèntic nivell de saqueig, destrucció i incendi. Els cossos que s’han trobat, presenten els membres dispersos, amb un gran nivell de violència: alguns d’ells decapitats i amb braços o cames amputades; altre cos presenta un empalament en vida Llorenç Alapont, Calvo Gálvez, Ribera, 2010: 23). Serà junt a aquestes restes humanes, on s’han trobat les restes armamentístiques mencionades, així com una gran quantitat de ceràmica (la majoria procedent de la Península Itàlica) i unes poques monedes[5].

Restes d’armes romanes trobades a la ciutat de València. Alapont, Calvo i Ribera (2010: 18)

Projectil de ballista trobat a València. Alapont, Calvo i Ribera (2010: 17)
Les fonts històriques ens parlen de la destrucció de la ciutat l’any 75 a.C. per Pompeu, com a conseqüència de la derrota en la batalla del Túria de les tropes sertorianes. Aquest suposat nivell de destrucció estudiat en l’Almoina ha donat una cronologia del primer quart del segle I a.C., d’entre els anys 80-70 a.C. (Llorenç Alapont, Calvo Gálvez, Ribera, 2010: 16).

Com van indicar Alapont, Calvo i Ribera: “los individuos muertos en Valentia como consecuencia de la victoria de Pompeyo en la batalla del Turia no fallecieron combatiendo. La forma y tipo de lesiones indican que estas se produjeron sin que las víctimas pudiera ejercer ninguna clase de respuesta o defensa. [...] Las mutilaciones y torturas realizadas no eran casuales sino con la intención de crear un verdadero escenario de horror. Los soldados de Sertorio, una vez vencidos y apresados, fueron mutilados y sacrificados en un acto de punición y escarmiento público, coercitivo y ejemplificante. Muy probablemente, un grupo seleccionado de entre los prisioneros derrotados quizás atendiendo a su rango, fueron conducidos a los espacios públicos y céntricos de la ciudad para exhibirlos frente a sus habitantes rebelder y ser cruelmente torturados y ejecutados con el fin de atemorizar a los vivos utilizando a los muertos, tras lo cual, y como castigo final, la ciudad se redujo a cenizas” (Llorenç Alapont, Calvo Gálvez, Ribera, 2010: 26-27).

Abans de que l’exèrcit senatorial poguera reunificar-se, Sertori va atacar l’exèrcit pompeià, a prop de l’actual Albalat de la Ribera, en la batalla de Sucro, la qual es va decidir, malgrat l’estratègia d’aquest, a favor dels segons, gràcies a l’arribada a temps de Metel amb el seu exèrcit.

El front es va desplaçar cap al nord, a la ciutat de Segontia (Sigüenza), on els dos exèrcits, ja unificats, es van tornar a enfrontar, cobrant-se una nova derrota per a la causa rebel. Sertori i Perpenna fugiren en aquesta ocasió a Saguntum. L’estratègia de Pompeu i Metel fou tornar a dividir les seues forces. Sertori va decidir anar en persecució del primer, tot i que en cap moment es va decidir a establir cap enfrontament directe. Finalment, Sertori es va retirar cap a Clunia, on va acudir ràpidament Pompeu a posar en setge la ciutat. Sertori no va tindre més opció que refugiar-se en un dels seus últims bastions, la terra dels vascons, per a passar l’hivern i ordenar la llista –ja curta- de possessions i de tropes, sense perdre mai de vista la zona de la vall de l’Ebre, important estratègicament per a ell, doncs dominava el pas cap al sud.

Aquesta campanya va acabar amb un gran avantatge per a les tropes senatorials. Tot i això, Sertori no es va rendir, de forma que la guerra amenaçava en allargar-se de forma indefinida: Pompeu envià una carta al senat romà, exigint més recursos per acabar la guerra el més aviat possible; per la seua part, Sertori va intentar establir un pacte amb el rei Mitridates IV del Pont, enemic de Roma, tot i que ja seria massa tard per a la seua causa.


El final de la guerra: La derrota sertoriana i l’ascens de Gneu Pompeu
L’any 74 a. C., els dos procònsols, Pompeu i Metel acabarien amb la resistència enemiga. En dos fronts, van atacar els punts enemics, fent notar la superioritat logística romana front a la indígena. Tan sols unes poques ciutats de l’Ebre quedaven fidels a Sertori, entre desercions i conjuracions. Sertori va tractar de tallar els abandons amb mesures de càstig molt cruels, la qual cosa va ocasionar la pèrdua de respecte per part dels seus subordinats, provocant irremediablement el seu assassinat l’any 72 a. C., per mitjà d’un complot organitzat pel seu lloctinent Perpenna. Aquest mateix any, ja amb la guerra acabada, Pompeu va aniquilar la resta de l’exèrcit sertorià, baix el comandament del traïdor Perpenna.
Pompeu va establir en Hispania uns forts llaços de clientela gràcies a la repartició de terres entre els seus seguidors, així com la concessió de la ciutadania romana a tots aquells pobles indígenes que l’havien ajudat com a auxilia  de les legions en les seus batalles hispanes. Cal tindre en compte que ens trobem en una regió (la vall de l’Ebre i la costa mediterrània) amb un fort procés de romanització, anterior al conflicte sertorià, de forma que en aquests territoris les mesures de Pompeu encara foren més generoses.


Conclusions
La destrucció de Valentia fou un succés més de la llarga crisi en la qual la República romana estava immersa. En les guerres civils trobem una gran quantitat d’exemples de destruccions, saquejos, matances, etc. Allò que va succeir amb la destrucció de Valentia, no fou més que un exemple de la dinàmica del moment, on moltes altres ciutats revoltades, tant itàliques com provincials, van sofrir el mateix destí que la nostra ciutat.

Sertori mai fou guanyat en combat, derrotant a tots els seus enemics, tot i que va influir en la seua causa la fràgil competència dels seus aliats, derrotats en diverses ocasions. Així trobem la derrota de Perpenna i Herenni a Valentia, l’any 75 a.C., derrotats per Pompeu. Molts altres nuclis urbans hispans foren destruïts en aquesta guerra civil. Va significar l’últim renàixer de la cultura indígena, que amb la derrota de Sertori fou ràpidament substituïda -generalment, en contra de la voluntat indígena- per la cultura romana.

Reconstrucció de l’empalament del soldat d’edat més avançada. Alapont, Calvo i Ribera (2010: 24)

Bibliografia
-ROLDÁN HERVÁS, J. M., La República romana (vol. I), Cátedra, Madrid, 1987.
-RODRÍGUEZ NEILA, J. F., Los Gracos y el comienzo de las guerras civiles, Akal, col. “Historia del Mundo Antiguo”, 42, Torrejón de Ardoz, 1990.
-GONZÁLES ROMÁN, C., La República tardía: cesarianos y pompeyanos, Akal, col. “Historia del Mundo Antiguo”, 44, Torrejón de Ardoz, 1990.
-ROLDÁN HERVÁS, J. M., El ejército de la República romana, Madrid, 1996.
-ROLDÁN HERVÁS, J. M., Historia antigua de España (vol. I), UNED, Madrid, 2001.
-DD.AA., Historia antigua de Grecia y Roma, València, 2005.
-BARCELÓ, P.; FERRER J. J., Historia de la Hispania romana, Madrid, 2007.
-ESCRIVÀ CHOVER, I., RIBERA I LACOMBA, A., VIOQUE HELLÍN, J., Guia del centre arqueològic de l’Almoina, València, 2010.
-LLORENÇ ALAPONT, M.; CALVO GÁLVEZ, M.; RIBERA I LACOMBA, A., “La destrucción de Valencia por Pompeyo (75 a.C.)”. Quaderns de difusió arqueològica, 6, València, 2010, pp. 1-39.



[1]La Península Ibèrica oferia grans oportunitats logístiques, així com una gran quantitat de matèries primes, important per a qualsevol projecte (Barceló i Ferrer, 2007: 177).
[2] Amb aquest propòsit, va realitzar reformes que afectaren a magistratures i sacerdocis, a la vida provincial i als drets. Va elevar el nombre de senadors a sis-cents, duplicant els escons tradicionals amb oficials fidels a ell, de l’ordre eqüestre, en la seua majoria. No obstant, un major nombre de senadors “titelles” no foren suficients per a revitalitzar el senat, mostrant-se com un organisme inútil en mans del dictador (Roldán Hervás, 2001: 275).
[3] Els 2.500 m2 de recinte i els 4,5 m. de potencia estratigràfica de l’Almoina, ens ha proporcionat una completa evolució de la zona monumental de la València romana.
[4] En altres de la ciutat també han sorgit restes del nivell de destrucció, com indicis de cremació al carrer d’El Salvador (Llorenç Alapont, Calvo Gálvez, Ribera, 2010: 1 ss.).
[5] De procedència itàlica, tanmateix com les restes de ceràmica. Cal destacar una d’aquestes monedes, un denari de l’any 77 a.C., doncs ens ha confirmat que les proves arqueològiques i els textos dels historiadors clàssics tenen una certa concordança Llorenç Alapont, Calvo Gálvez, Ribera, 2010: 14-15 i 35).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada